Educar ha de ser una invitació a imaginar noves maneres de fer que produeixin un canvi de valors en el qual el desig de benestar material sigui substituït pel de més dignitat personal, cultural i moral. Durant més de 100 anys hem seguit aquest camí i hem creat un clima continuat de relació educativa entre el Col·legi i les famílies que ens han confiat l’educació del seus fills. SEGUIREM AIXÍ! [1905-2005]
Revista Lligams 29 – Desembre 2004
Revista Lligams 30 – Abril 2005
Revista Lligams 31 – Juny 2005
EDITORIAL (març 2005 – Butlletí lligams número 30)
JOAN AMAT i MARQUÈS (director)
Complir cent anys és una fita molt important per a qualsevol institució, sigui del tipus que sigui. Per a un Col·legi ho és encara més, ja que un centre educatiu és constantment un reflex de la societat que l’envotla i aquesta societat durant el darrer segle ha canviat molt en tots els aspectes. Això no vol dir que hagi d’anar a remolc de la societat, sinó tot al contrari, ha d’anar sempre un pas per davant. Des de la seva creació el Col·legi ho ha intentat sempre. Primer centre de la zona que deixa de fer classe el diumenge al matí. Primer centre que instaura les classes d’educació física. Primer centre que introdueix l’esport com a element educatiu. Primer centre privat de Catalunya que obté el permís oficial per a l’ensenyament mixt (nois i noies) al 1966. Primer centre que dóna classes de català i en català. Primer centre que instaura la Formació Profesional i la Formació d’Adults (PPO: Formación Profesional Obrera); el primer curs que es va fer a finals dels anys 60 va ser un curs per a manejar “motocultors tipus Pascuali” quan els agricultors de petites extensions abandonen els animals de tir i es passen als motocultors. Primer centre de Batxillerat Homologat. Etc.
Tanmateix el que ha canviat poc del Col·legi durant aquests primers cent anys són els seus objectius fundacionals. Visió cristiana de l’home i del món. Formació plural i neutral més enllà de la simple instrucció acadèmica. Voluntat comarcal des dels seus inicis; a l’any 1911 ja hi havia alumnes amb règim d’internat des de Martorell fins a Sant Pere Sacarrera. Precisament per això, encara avui ens considerem un Col·legi i no una simple escola. I un darrer objectiu que potser hauria d’anar al principi, és la “divisa” gabrielista: Labor Omnia Vincit, l’esforç personal tot ho pot. I així ha estat durant cent anys, acumulant esforços importants de Prohoms de la Vila (p.ex. el mateix fundador, Sr. Manuel Raventós i Domènech), desl pares, dels alumnes i dels mateixos professors (laics darrerament i religiosos anteriorment).
Moltes circumstàncies i molt diverses han fet possible que el Col·legi pugui complir cent anys. Cercar sempre la qualitat de l’ensenyament i la voluntat de servei a les famílies. Adaptar-se als temps en tots els aspectes, fins i tot la Titularitat ha passat de centre religiós a una Societat Anònima, després a una Cooperativa i actualment a una Fundació. Entendre els rendiments, sobretot acadèmics, amb criteris d’empresa privada. Ser més partidaris de l’evolució continuada que de la revolució momentània. Etc.
El que ha estat més important de tot i encara ho és avui i ho serà els propers cent anys, és que les nostres famílies sempre han entès que a casa s’han de transmetre els valors i l’educació als fills i el Col·legi ho ha de complementar de mutu acord afegint-hi la part d’ensenyament i formació acadèmica.
I en darrer terme i no perquè tingui menys valor, una causa molt important de l’èxit del Col·legi ha etat el seu Claustre. Els professors són la peça clau d’una escola, són el motor. Són importants els edificis i són importants les instal·lacions, però el més important de tot és l’equip de professors. En aquest sentit el Col·legi Sant Josep té un gran capital humà. Té un Claustre plural en tots els aspectes i al mateix temps cohesionat, que funciona com una sola peça, amb els objectius clars, amb sentit del deure i gaudin de la feina ben feta.
Per molts anys a tots i agrair-vos la confiança i l’esforç que ens heu dipositat. En volem ser mereixedors cent anys més.
RESSENYA HISTÒRICA – Col·legi Sant Josep:
L’industrial sadurninenc Manuel Raventós i Domènech, de can Codorniu (1862-1930), fou el creador l’any 1905 del Col·legi Sant Josep, d’ensenyament no oficial per a nens i regit per religiosos, a la vila de Sant Sadurní d’Anoia.
Després de diverses converses, que començaren l’any 1904 amb els germans francesos de la Doctrina Cristiana (La Salle), que no fructificaren, es van posar d’acord posteriorment amb els germans també francesos de la congregació de Sant Gabriel, els quals s’havien establert a Girona l’any 1903, en haver de marxar de França per pressions governamentals.
Una vegada fets els tràmits pertinents amb les autoritats educatives civils, que donaren el vist-i-plau el 4 de setembre de 1905, i que la congregació de Sant Gabriel fes els passos reglamentaris amb les autoritats eclesiàstiques, aconseguiren obrir el col·legi, que anomenaren Sant Josep, l’1 de setembre de 1905 en una casa propietat del senyor Raventós al carrer de l’Hospital, número 9, que fins no feia gaire havia hostatjat l’escola pública de la vila.
Fou nomenat director el germà Dámaso, francès i home d’elevada cultura i de sòlida formació acadèmica, amb grans dots de tracte amb els qui l’envoltaven. La resta de germans que formaren el primer grup de treball foren: Hermógenes, Alberto, Jorge i Antonio, tots també francesos. S’obrí amb onze alumnes i arribaren ràpidament al centenar. L’èxit inicial fou total, i va caldre fer una notable ampliació en el mateix edifici, que va ocupar les cases dels números 9, 11 i 13 del carrer de l’Hospital. El senyor Raventós encarregà l’obra a l’arquitecte barceloní Alexandre Soler i March a finals de 1908. Les obres començaren un any després, i van quedar pràcticament enllestides el 1910. El nou col·legi va poder admetre nens a tota pensió. A més, va disposar de capella.
Els alumnes rebien educació completa en tots els aspectes, a més de la predilecció que tenien els germans per la pràctica dels esports i l’excursionisme. Això va atreure cada cop més alumnes però, com que era un col·legi privat i de pagament, majoritàriament fou freqüentat pels fills de les famílies que econòmicament s’ho podien permetre, com ara els propietaris rurals, els menestrals i els d’altres estaments. Fins al 1919 el dirigí el germà Dámaso, que el va deixar completament consolidat. El substituí fins al 1925 el germà Ligorio, també francès i persona de gran bonhomia i temperament alegre. Continuà la direcció el germà Martín, que hi va estar de 1925 a 1933, el qual va tornar-hi de 1946 a 1950. Inicialment, ocupà el càrrec en una etapa de molta empenta econòmica, per acabar en un període de forta convulsió social i política, que va saber afrontar amb serenitat gràcies al seu caràcter dialogant i el bon humor que el caracteritzava, a més de ser molt estricte en l’educació.
Durant la Segona República, en promulgar-se la Llei de Confessions i Congregacions, el 1933, el col·legi va quedar secularitzat i se li canvià el nom pel d’Escola Milà i Fontanals, però els germans continuaren la tasca pedagògica sense cap entrebanc. Aleshores fou nomenat director el català Bonaventura Maria, el 1933, home de tarannà dominant, decidit i d’intel·ligència pràctica, que va saber fer front a la nova situació, fins que les autoritats del moment obligaren a tancar l’escola el 31 de maig de 1936. Tot i així continuaren les classes en cases particulars fins que començaren les vacances el 15 de juliol. En esclatar la revolució, el 19 de juliol, uns germans van haver d’amagar-se en cases de la vila, d’altres ja havien marxat uns dies abans. El 23 de juliol el col·legi fou saquejat i la capella profanada. En aquesta etapa el director va passar diversos ensurts que va saber manejar i que deixà escrits en un dietari que més endavant fou publicat. L’edifici, en ser confiscat pels anarquistes, fou convertit en magatzem de queviures i altres productes de primera necessitat.
En acabar la Guerra Civil del segle XX, es tornà a obrir el 16 d’octubre de 1939, amb el nom de Colegio San José. Els germans gabrielistes retornaren, amb el germà Bonaventura Maria de nou al capdavant de col·legi, en el qual va romandre fins al 1946. Però la situació havia canviat molt per causa del conflicte armat; el col·legi havia sofert desperfectes i es trobava en una situació d’habitabilitat molt precària, la qual cosa provocà certa tibantor entre les autoritats de la població i la congregació religiosa.
Aleshores, el germà Martín tornà com a director i, per iniciativa del fill del fundador del col·legi, senyor Manuel Raventós i Fatjó, es creà el 3 de juliol de 1947 el Fomento de Cultura Popular S. A. La família Raventós de can Codorniu hi aportà el terreny, que era el pati gran de l’escola, així com capital en efectiu. A més, l’empresa Codorniu S. A. i diversos socis formaren la societat i hi aportaren diners. El fet comportà que es pogués construir un nou edifici. S’hi col·locà simbòlicament la primera pedra el 20 de juliol de 1947, el mateix dia en què el fundador de la congregació religiosa de Sant Gabriel, Lluís Maria Grignion de Montfort (1673-1716), fou canonitzat pel papa Pius XII a Roma. Les obres duraren una colla d’anys, ja que no foren enllestides en la seva totalitat fins al 1953, en què es tancà l’edifici del carrer de l’Hospital i tot l’ensenyament passà al nou edifici construït entre els carrers de Sant Pere i de Tamarit. Aquest canvi va comportar un progressiu augment de les matriculacions.
Quan marxà el germà Martín es produí un canvi substancial en la forma de funcionar el col·legi, ocasionat en part pel tarannà dels nous directors i la curta estada que hi feien. Foren: el germà Agustín, 1950-1951 i després 1956-1959; el germà català Vicente Ferrer (Enric Roura), 1951-1952; Francisco Javier, 1952-1956; Estanislao, 1959-1962; Cesáreo Espinal, 1962-1964; José Paniego, 1964-1974, època en què el col·legi experimenta grans modificacions; s’aconsegueix la seva legalització oficial, a més d’instaurar-se el batxillerat mixt, fet que suposà que el centre esdevingués un dels primers col·legis mixtos de l’Estat; Antoni Quintano, 1974-1976, i José Luís Bermúdez, 1976-1977, com a germà; però continuà la direcció com a seglar fins al 1984, en què fou substituït per l’actual director, Joan Amat.
En aquesta nova etapa les matriculacions anaren en augment, cosa que va provocar que s’hi fessin constantment obres de condicionament per donar cabuda als nous alumnes, ja que durant el curs 1967-1968 la xifra era de 450 matriculats. Aquest fet comportà que es constituís, el 30 de desembre de 1966, la Cooperativa de Enseñanza y Promoción Social, la qual comprà uns terrenys propers al col·legi, a les partides de la Canaleta i la Triola, per construir-hi un edifici nou de molta més capacitat i adaptat a les noves exigències que es presentaven en l’ensenyament.
Es col·locà la primera pedra el 23 d’abril de 1967 i s’inaugurà oficialment el 19 de març de 1970. Aleshores, l’ensenyament infantil quedà en l’edifici del carrer Sant Pere i l’ensenyament primari i secundari en l’edifici acabat de construir sota la direcció de l’arquitecte Lluís Bonet i Garí.
A partir d’aquest moment, les millores i ampliacions del nou edifici han estat constants fins a l’actualitat, per tal d’adaptar-lo a les exigències de cada moment i al gran creixement d’alumnat que hi ha hagut.
El canvi social que experimentava la societat i la manca de vocacions religioses, entre altres factors, van comportar que els germans gabrielistes, que l’havien dirigit des de la seva fundació, abandonessin el col·legi l’any 1979. Tota la responsabilitat educativa va passar al claustre de professors i esdevingué des d’aquell moment una escola confessional cristiana, de titularitat seglar.
Més endavant es va creure convenient passar la Cooperativa a una Fundació, acte que fou dut a terme el 6 de setembre de 1991. Prengué el nom de Fundació de Cultura i Promoció Social i quedà sota la tutela dels patrons de la Fundació; però l’edifici del carrer de Sant Pere, propietat del Fomento de Cultura Popular S. A. es manté amb les mateixes atribucions que quan es creà, l’any 1947: el seu nom s’ha canviat recentment pel de Frimita Popus S. A.
Aquesta és una breu pinzellada històrica dels trets generals d’un col·legi que ara compleix 100 anys d’existència a la vila de Sant Sadurní d’Anoia, amb el nom de Col·legi Sant Josep, que és com va voler que es digués el seu fundador: senyor Manuel Raventós i Domènech. Les dues terceres parts d’aquests anys ha estat sota la direcció de la congregació religiosa de Sant Gabriel (1905-1979) i la resta ha estat governat per una institució laica, la qual ha sabut continuar amb escreix la línia marcada pels seus antecessors, tot convertint-lo en un dels col·legis amb més pòsit educatiu de la comarca del Penedès i àrees veïnes, com queda plenament demostrat en el moment que compleix el centenari: un claustre de 74 professors; 6 persones de personal administratiu i serveis; 1.162 alumnes matriculats a educació infantil, primària, secundària i batxillerat; menjador amb més de 700 àpats diaris; transport escolar de 387 alumnes repartits en 10 itineraris, etc… L’alumnat procedeix de 43 municipis diferents de la nostra geografia. Tot plegat, s’ha aconseguit mercès a una bona administració i a un ensenyament de qualitat basat en una filosofia pròpia, com és la concepció cristiana de la vida, inserida en els costums, les tradicions i la identitat de Catalunya.
Salvador Llorac i Santis