EDITORIAL Butlletí Informatiu Lligams 82 (juny 2018)

SAPERE AUDE

Atreveix-te a saber. Eren gairebé les cinc de la tarda i jo, un cop més, havia tornat a llegir aquelles dues paraules que ja formaven part de l’aula. Algú va pensar que serien bones companyes de viatge, i avui ja feia prop de dos mesos que les portàvem de la mà sense saber a on anar, en aquesta escalada que ja veia, sovint tímid, el seu cim.

Inevitablement, recordo aquelles cinc de la tarda de fa tants anys enrere (potser no en fa tants), i sense adonar-me’n, els records se m’han tenyit de nostàlgia i els ulls d’oblit. Encara se’m fa estrany pensar que és l’última. De tarda, vull dir.

Sí, ja ho sé. Sempre ens ho diuen, que això és casa nostra, i que hi podem tornar quan volguem. Però si alguna cosa sabem bé, és que no serà el mateix. Sense jo saber-ho encara, aquests pensaments m’anaven a acompanyar tot el camí de tornada a casa.

Just al sortir, vaig veure una dona, ni rossa ni morena, ni vella ni jove. M’era familiar. Portava de la mà a la que jo he intuït que era la seva filla, que insistia en saber perquè les nenes han de portar el cabell llarg i perquè el cel no sempre és blau. La mare va donar una resposta que també em va ser familiar, i em va sorprendre que ella, tant petita, sí que s’atrevia a saber.

Ho vaig veure clar. Era jo, dotze o tretze anys enrere. Però també tu, i qualsevol dels que avui hem trepitjat per últim cop aquest entremat de passadissos. Són els nostres dies. És la nostra història.

El que quedava de camí a casa, malgrat ser pel camí de sempre, se’m va fer tot nou, com si tornés a caminar amb la il·lusió dels nens el primer dia d’escola, o el dia del seu aniversari. I, per un moment, miro enrere. El cor se m’encongeix, però no tardo gaire en tornar a caminar. Avui més que mai, ho sé. Aquest camí és part de mi.

La història continua…

Alumnes representants de 2n de Batxillerat