EDITORIAL Butlletí Informatiu Lligams 64 (gener 2014)

Els videojocs, els emotikonos, els gestos, els números de móvil dels meus amics, que no recordo “gràcies” a la hipermemòria del meu potent aparell, la contrasenya de l’ordinador, a hores d’ara un ultrabook, que m’obliga cada tres per quatre a canviar-la, els cables i botons que cal primer de la superpissarra, el pin el telèfon, que acabo de substituir per una seqüència gràfica, l’enèsima temporada de la sèrie de moda que segueixo, ara premiada amb dos o tres globus d’or i a més ara ja no cal que la vegi a la tirànica televisió, l’e-book que m’han regalat, a contracor…

Tot un món que ens envolta, que ens acosta, que ens fa homogenis, massa semblants fins i tot els uns als altres, però que ens allunya alhora, perquè ens aïlla, ens separa, doncs ens permet comunicar-nos, estar connectats, sí, però, contradictòriament, a distància, massa a distància! De manera que fins i tot, de vegades, ens empeny a dir, a escriure, frases que mai no ens haguéssim dit “tête à tête” i que d’aquesta manera, emparats en l’espai que ens protegeix som capaços de deixar-les anar tal com raja.

Curiosament aquesta necessitat de comunicar-nos és viva, existeix i existirà, doncs l’home, i la dona, és clar, com deia Aristòtil és un ésser social i com a tal té, tenim, aquest imperatiu categòric que ens defineix com a éssers racionals, perquè qui no té la necessitat imperiosa d’enviar un whatsapp en un moment donat per a fer partícip el teu amic, o no tan amic, d’allò que acabes de presenciar, de llegir, de sentir?…

La nostra adaptació als temps que vivim és extraordinària, hem estat capaços de fer ús de les noves tecnologies i d’acostar-les tant com ens és possible al tarannà de cadascun de nosaltres, ens estem reinventant dia rere dia, no deixem de sorprendre’ns de la capacitat extraordinària que tenim per fer-nos amb allò més nou.

Però potser ens hem d’aturar davant l’abisme i pensar tot mirant de cua d’ull endarrere, per poder fer un acte intern de reflexió que ens permeti trobar-nos, tornar a obrir el nostre món, evitar fer-lo petit, no reduir-lo ni tancar-lo.

En aquest punt no puc evitar la nostàlgia de pensar en la textura dels meus llibres, en a il·lusió d’aquell Maria Moliner que em van regalar quan tot just començava la universitat, en les olors dels meus llapis, en el guix que continuo fent servir a diari… i no em sembla estranya aquesta combinació, no, no ho és, és perfectament compaginable aquest món paral·lel que ens envaeix i que sovint ens subjuga amb aquest fet habitual ens permet tenir a prop objectes que no hem de perdre, que no hem de deixar morir en l’oblit, malgrat que alguns ja els vegin agonitzant.

Helena Niubò Bonsom

Cap del departamento de llengües